dilluns, 18 de gener del 2010

Qui et llegeix?

No escric pensant en qui em llegeix. I si algun cop ho he fet sense adonar-me'n espero no tornar-ho a fer.
Tant és qui et llegeix. No et coneixen, ni t'han vist, ni t'han sentit i ni tan sols voldríen fer-ho.
Només existeixen en la teva imaginació.


De la mateixa manera que jo quedo oblidat en el record de pocs.
Tant és qui t'oblida.
Publicat per a

5 comentaris:

  1. una más...19/1/10 0:30

    Tens raó.. o al menys compartim la mateixa opinió, tant és qui et llegeixi, en teoria escrius per tú, per un " bé " personal.. pero deixa'm que et digui, que possiblement t'equivoques, possiblement algú si que t'ha sentit algún cop, a prop .. aixó es un món virtual, pero plè de sensacions que vulguis o no, de tant en tant les sentim nostres.
    Anem més enllà de la teva imaginació, un altre cosa es que tú no vulguis que passem d'aquí, no et sembla?
    Gràcies per les teves paraules al meu blog, les tinc en compte encara q no et coneixi.
    M'agraden les línies que parlen de tú sota la teva mirada al teu perfil.
    Tornaré a passar si m'ho permets.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Anònim21/1/10 21:32

    Cuando uno comienza a escribir un blog, creo yo, es justo para poder escribir lo que le plazca, lo que le salga en cada momento, como alguna vez lo he llamado ya, como un diario virtual. No importa quién te lee, no es ése el objetivo. Pero también es verdad que por aquí también, en este mundo cibernético, se establecen relaciones. Extrañas, pues no sabría cuán reales son. Sentimos simpatía, amistad, cariño, odio o rencor incluso por aquí. Y a veces resulta que, aunque su objetivo no era escribir para los demás, sí puede colarse la pregunta: ¿Y esta persona qué pensará cuando me lea? Aunque seguimos escribiendo igual, pues esa persona nos conoció así y no puede recriminarnos nada.
    Saludos y gracias por llegar a mi blog. Me quedaré un ratito por tu mundo.

    ResponElimina
  3. Las cosas que nunca se dicen...22/1/10 0:12

    una más... això és un món virtual, un món fals que cadascú crea en la seva ment, per tant és una reflex d'allò que ets o d'allò que vols ser.
    Si algú algun cop m'ha sentit a prop, no ho sé, que algun post anterior ha fet moure per dins a algú, això sí que ho sé.
    Però tant és, perquè jo no vull que els mons virtuals substitueixen el món real en el que tampoc ningú em sent d'aprop. No vull caure en l'autoengany. I no és que jo no vulgui que algú passi més enllà del contacte virtual, però al final, acabes sent una simple adreça de correu i una imatge associada. ¿Qui ho sap? potser només vals per això.

    ResponElimina
  4. Las cosas que nunca se dicen...22/1/10 0:24

    María. Huyendo de las redes sociales y de todas sus dependencias decidí romper con todas ellas.
    Un blog, aunque con cierta distancia, puede no ser más que algo parecido.
    ¡Qué más dá lo que piensen los que me lean!
    Al menos puedo estar contento en que piensan en algo relacionado conmigo, no puedo decir lo mismo de muchos que sí que me han conocido. Parece ser no tengo habilidad en intuir a quién vale la pena ofrecerle mi atención en el mundo real.
    Un saludo y gracias por el comentario.

    ResponElimina
  5. una más...22/1/10 11:56

    Ostres, saps? tu i jo podríem passar hores discutint jajajaj
    Potser et bases en el q fas o en el q has vist, jo prefereixo basar-me en el q sé de mí i del meu món, aquest i el de fora, no crec q ningú vulgui substituir el real, es només un complement o una extensió d´'un mateix.
    Un reflex, per qué? perque estem rera un teclat i unes lletres? som persones igual i potser aqui les troves més properes que al carrer, en el meu cas, aquí sóc mes jo que a fora, qui vulgui formar part dels meus pedaçets veu més de mi que la persona q passa hores amb mi a diari, és trist no?
    Sempre coneixeran el que tu vulguis mostrar i només d'això es tracta pero aquí i a tot arreu, inclús amb tú mateix.
    Potser sí, som reflexes.. pero sempre.
    I diga'm sentimental o idealista o el q se t'acudeixi però per a mi, les persones q estic coneixent no són només una adreça de correu, son sentiments, son dubtes, emocions, persones q potser no acaven d trovar un lloc on ser ells mateixos, no sé.. no en tots els casos, ni tampoc en tothom pero he tingut sort de trovar-me gent especial, no només pel q mostren, pel que em demostren a mi.. vale, es un correu, o una trucada.. però es més del que fan altres persones q tens al costat.
    Oix i no es fals! jajaj es virtual, realitat també al cap i a la fi.
    M'agraden aquests " debats " ;)
    Un petonàs!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)